Un dels àmbits que necessitem més aportacions i idees és en el àmbit de com la ciutat de Barcelona pot adaptar-se al contexte de la globalització, a la situació de crisi i a la lluita, dins d’aquest contexte de les desigualtats socials. Us deixem el texte que inclou el document marc que volem esmenar per a que pogueu fer aportacions.
14. LA CIUTAT EN EL CONTEXT GLOBAL
15. L’impacte de la globalització a la ciutat
16. L’adveniment d’una nova etapa associada als fenòmens de la globalització ha irromput a la ciutat amb tota la seva força els darrers anys. Fa temps que se’n parla i s’intenta descriure i analitzar aquest fenomen, però és en els darrers anys que aquesta nova realitat s’ha manifestat de manera molt especial en l’àmbit urbà. L’augment sostingut dels índexs migratoris, la proliferació de nous usos de l’espai públic, l’aparició de nous fenòmens generadors de desigualtats, els efectes d’un turisme creixent, l’augment d’activitats econòmiques que fins fa pocs anys eren marginals, són cares d’una nova realitat que ja no la tenim només en els papers, sinó que prenen forma en els carrers i en la vida quotidiana de la ciutadania.
17. En certa manera la globalització ha capgirat l’origen dels problemes urbans; si a l’època industrial els governs locals havien de fer front als problemes generats per la pròpia aglomeració urbana (residus, mobilitat, clavegueram, enllumenat, educació, urbanisme….), avui les ciutats afronten reptes i dificultats generats en l’entorn global (migracions, crisis financeres, atur, canvi climàtic, turisme massiu, creixements urbans descontrolats…). Les ciutats esdevenen contenidors de problemes globals, i aquests irrompen en l’espai urbà sense ser només la pròpia ciutat la
responsable ja que no compta ni amb les eines ni amb els recursos per fer-hi front. Aquesta nova realitat fa que la pressió sobre els governs locals hagi augmentat i, en canvi, els instruments per respondre als problemes no han crescut en la mesura necessària per respondre a les noves realitats.
18. La ciutat, històricament, ha estat projectada, això vol dir pensada i dimensionada en la mesura de les necessitats de població i de les dinàmiques econòmiques i culturals que havia d’acollir. Barcelona, en aquest sentit, és un bon exemple; quan Cerdà defineix l’Eixample i aquest provoca l’annexió dels pobles que envoltaven la ciutat emergeix la metròpoli moderna. Les exposicions universals i els Jocs acompanyen altres processos planificats de fer créixer i adaptar la ciutat a les noves necessitats i reptes. En aquests processos està clar d’on es parteix i allà on es vol arribar; es
mantenen els límits de la ciutat i una estructura de centre-perifèria que permet generar un relat compartit que explica la ciutat.
19. Aquest segle, on l’escala de la ciutat es fa metropolitana i regional, els límits es difuminen de la mateixa manera que els relats es disgreguen. Els processos de transformació es fan més difícils de planificar i explicar, i molts dels canvis més importants que afecten la ciutat ni tant sols s’havien previst. Com a dada que descriu aquesta idea cal destacar que, en tota la documentació de la transformació de Ciutat Vella, feta durant els anys vuitanta, no es preveia res que anticipés
l’arribada del turisme massiu, ni tant sols de la immigració. Avui aquests dos fenòmens són els elements centrals als quals cal donar-hi resposta. La ciutat, arreu, ha perdut la capacitat de ser pensada i planificada, de tenir prou capacitat d’anticipació davant els problemes i de preveure les respostes, i, de retruc, ha anat minvant la seva capacitat de generar relats compartits.
20. La crisi econòmica i financera, derivada d’una globalització sense govern global, ha imposat una mena de visió fatalista i resignada en relació amb el futur. En un cert sentit, podem afirmar que el neoliberalisme està guanyant una batalla en el pensament europeu malmetent la cultura, entesa com el model de conducta social, i difuminant valors arrelats de convivència i cohesió. Malauradament, aquestes idees han penetrat fins al punt que avui, per a molta gent, s’han perdut valors relacionats amb la cultura de l’esforç, la iniciativa social, la creativitat col·lectiva, a causa de
l’establiment de models i patrons de conducta que no reforcen ni la solidaritat, ni la cooperació ni el sentit de comunitat. Aquesta transformació en els valors també va impregnant la vida urbana generant un entorn menys confortable, en el qual l’associacionisme ha anat perdent el paper de vertebrador social i, en canvi, tenen un paper preeminent l’individualisme i la competitivitat, que per a molta gent s’han convertit en un espai inhòspit.
21. Tot plegat fa que correm un veritable risc de què la vella visió de la ciutat com l’espai del dinamisme i les oportunitats pugui ser substituïda per la percepció de què el futur serà pitjor que el present. El perill de declivi de la ciutat com a projecte col·lectiu no contribuirà pas a una realitat millor, sinó a un espai urbà descontrolat on mana la llei del més fort i impera de manera sobirana la llei del mercat. Caldrà fer front a aquesta percepció col·lectiva que s’instal·là en l’imaginari de la ciutadania. L’esquerra no pot acceptar un futur sense il·lusions i esperança. El risc que patirem si
acceptem aquest esdevenir com inevitable és la dissolució del nostre perfil transformador i la pèrdua de credibilitat en la capacitat que poden tenir les forces de progrés a les ciutats per donar resposta a aquest nou context.
22. Ara correspon trobar les propostes en aquesta nova situació i tornar a encapçalar la iniciativa política. Per fer-ho és necessari considerar els nous factors que impacten en les ciutats contemporànies i inventar un relat polític i estratègies d’intervenció que realment s’adaptin al nou context. Encarar els nous problemes amb les eines antigues pot ser sinònim de frustració i fracàs, però també cal ser conscients que el projecte polític de l’esquerra per les regions metropolitanes contemporànies encara està per inventar.
23. Desigualtats socials a la ciutat
24. Una de les conseqüències de la globalització ha estat l’increment de les desigualtats socials a la ciutat. Fins i tot és un fenomen que es presenta de manera paradoxal: mentre que la distància entre països rics i països pobres s’escurça (hi ha tingut molt a veure l’aparició dels nous països emergents), en els països i ciutats desenvolupats creixen les desigualtats. Aquesta és una característica relativament nova que en bona mesura ve donada per les característiques del
sistema econòmic actual, que no afavoreix una mobilitat social ascendent, i per l’increment de fluxos migratoris que provoca noves bosses de pobresa i exclusió.
25. L’estat del benestar que propicià el capitalisme de postguerra va permetre, a partir del desplegament de sistemes de protecció i benestar social, una millora progressiva de les condicions de vida i contenia el creixement de la desigualtat. L’èxit econòmic de les empreses exigia una societat amb prou renda per consumir els béns i serveis que es produïen i, per tant, el creixement econòmic era sinònim de progrés i equitat social. En aquest context la ciutat era el lloc de les oportunitats, on els fills progressaven i superaven als pares en qualitat de vida i renda. No es tracta
de dibuixar un passat ideal, però sí de constatar que durant molts anys el progrés econòmic s’ha associat a progrés social i que, en el nostre context europeu, l’èxode del camp a la ciutat assenyala un itinerari cap a les oportunitats i el progrés.
26. Avui aquest axioma d’un creixement constant de la qualitat de vida com a principi de la societat del benestar s’ha trencat. S’ha de destacar que la crisi econòmica dels darrers anys ha accentuat els efectes negatius del sistema econòmic contemporani, però també és cert que en èpoques de creixement econòmic ja s’intuïa un increment de les desigualtats. La mobilitat social ascendent, lenta però ascendent, de la segona meitat del segle XX, esdevé una mobilitat aleatòria quan irromp la nova economia i, sobretot, quan l’economia financera s’imposa a la productiva. La possibilitat de desconnectar-se del sistema pot ser patida per gairebé tothom i en múltiples ocasions al llarg de la vida. Crisis inesperades, deslocalitzacions de determinades activitats econòmiques, precarització laboral, necessitat de formació contínua i de qualitat que no està a l’abast de tothom, són factors que desestabilitzen socialment i que generen incertesa envers el futur. Ara el creixement econòmic no significa de manera directa més equitat social, ni tant sols en
països amb els pilars de l’estat del benestar desplegats. La distància entre rics i pobres s’incrementa, i fa més fràgils les classes mitges que comencen a veure amenaçades les conquestes assolides en altres èpoques. La ciutat corre un veritable risc de deixar de ser l’escenari de les oportunitats, per esdevenir el de les incerteses, i així, minva la confiança, un dels elements que mes han ajudat al desenvolupament urbà.
27. De metròpolis a regió metropolitana
28. La forma de la ciutat canvia i en certa manera s’adapta a les necessitats de les transformacions econòmiques i, fins i tot, es podria sostenir que la forma urbana és l’expressió física de cada època. La ciutat industrial expressa en l’Eixample l’ordre burgès, i l’articulació en centre i perifèria reproduiria l’ordre social. La ciutat de la globalització s’articula en regions metropolitanes, discontínues urbanísticament, de límits difusos, amb centralitats escampades i amb una gran dificultat d’establir un relat compartit. La forma urbana de la societat líquida és també una
estructura menys sòlida que la industrial, més difícil de reconèixer i de distingir. Si la ciutat industrial es va planificar, la actual ha aparegut com a conseqüència de factors exògens a la dinàmica urbana, en certa manera ha irromput de manera inesperada, obligant a explicar-la a posteriori, com si caminéssim en sentit invers. I de fet provoca que no ens l’acabem de creure. Els sociòlegs, economistes, urbanistes, geògrafs insisteixen que ja no es pot parlar de Barcelona sense
abordar l’escala regional. És aquesta i no una altra la dimensió del subjecte ciutat avui, però en canvi seguim operant amb un mapa mental diferent, on el dins i el fora ciutat continua sent l’escala del municipi.
29. Si les dinàmiques econòmiques i socials són metropolitanes, potser caldria començar a inventar un projecte cultural d’aquesta mida i, sobretot, aplicar al conjunt de polítiques públiques l’escala metropolitana. L’urbanisme actua en múltiples escales però avui és necessari activar l’escala metropolitana per establir eixos, noves àrees de centralitat o punts d’encreuament, des de la mida real de la ciutat. És necessari establir estratègies de mobilitat que facilitin els fluxos metropolitans, tant amb el transport públic –especialment desplegant el metro– com amb els eixos viaris que no
fracturin l’espai urbà però que en canvi facilitin la connexió. Els espais intersticials entre municipis són la clau de volta per cosir la ciutat a escala metropolitana. Les polítiques ambientals i el conjunt d’infraestructures que necessiten exigeixen també que el tauler de joc de la planificació sigui l’escala metropolitana. En bona mesura, les polítiques socials o d’habitatge també exigeixen una mirada metropolitana ja que, cada vegada més, els desplaçaments en aquesta àrea són mes freqüents i no es poden abordar sense tenir la dimensió real. I, si de ben segur la ciutat metropolitana ha de tenir un projecte urbà compacte, exigirà també polítiques culturals compartides, que permetin relligar una història del lloc a través de polítiques patrimonials comunes, que plantegin estratègies de difusió i consum cultural globals i, sobretot, que
distribueixin quotes de centralitat cultural en tot el territori. El reciclatge de les antigues fàbriques, el patrimoni de l’època anterior, ha estat un dels elements més utilitzats a Europa per redescobrir elements singulars que aporten identitat als llocs i que, convertits en patrimoni, esdevenen les catedrals civils de l’era contemporània.
30. Finalment un dels debats constants és com s’han de governar aquestes grans conurbacions urbanes, quina mena organització supramunicipal ha de permetre operar amb garanties d’èxit. Com els estats envers Europa, les velles ciutats tenen por de transferir competències i sobirania als governs metropolitans, però aquesta és una lògica tant necessària com el reforç de les estructures de govern europeu. Si el continent necessita en el context de la globalització un govern fort, pels municipis és indispensable el nivell de govern metropolità. A Barcelona s’ha fet un primer pas amb la reconversió de les entitats metropolitanes en un nou govern metropolità, però l’alçada i la importància del seu paper han de situar aquesta nova realitat com un primer pas cap a una nova governança de la ciutat real.
31. El risc de l’espai públic, el risc de la ciutat
32. L’espai públic és essencial per poder parlar de ciutat. Una ciutat sense espai públic deixaria de ser ciutat, per convertir-se només en un espai urbanitzat. Defensar l’espai públic és seguir apostant per l’existència de la ciutat. Des d’aquesta perspectiva l’espai públic és l’indret on la democràcia emergeix i, per tant, sense l’existència d’espai públic no hi ha democràcia i, a més, és la clau de la convivència ciutadana. En moltes ciutats, també en la nostra, la inseguretat, real o percebuda, és una expressió que obre la crisis de l’espai públic i, per extensió, de la convivència.
33. Cal diferenciar entre espai públic i espais col·lectius. Els espais col·lectius tenen ús públic però són de propietat privada, com per exemple els centres comercials i els estadis. En certa manera aquests espais ja funcionen com a substitutius d’un espai públic inexistent. L’espai públic, a diferència de l’espai col·lectiu, es pot definir primordialment per l’accés, la seva funció i la seva finalitat. L’accés és obert a tothom en igualtat de condicions, independentment del seu origen, gènere, o classe social. Per tant, aparentment, els llocs públics per excel·lència són: les places, els
parcs, les cantonades i els carrers. Si analitzem la seva funció podem constatar que a l’espai públic s’estableixen relacions que creen comunitat. Una ciutat dominada per l’individualisme i on les realitats privades estiguin mancades del sentit del públic camina cap a l’anòmia. Una ciutat en què el públic engolís allò privat seria totalitària. La vitalitat democràtica significa que allò privat opera amb sentit i consciència d’allò comú i es crea teixit social. La possibilitat de combinar complementàriament i no de manera excloent diversos escenaris és el fonament de l’espai públic, la qual cosa el converteix en la garantia i a la vegada l’expressió de la pluralitat existent a la ciutat. L’espai públic és el lloc on les persones comparteixen, s’interrelacionen, generen vincles, es reconeixen en els altres i reconeixen a l’altre. En aquest sentit no pot ser mai un lloc d’exclusió.
34. Avui l’espai públic està sotmès a múltiples pressions: la multiplicitat d’usos amb objectius diversos, els processos de privatització que tendeixen a ocupar-lo de manera exclusiva, la presència de moltes activitats d’economia informal (venda il·legal, prostitució…). Són elements que poden provocar efectes perversos sobre l’espai públic: la impossibilitat de la convivència i la degradació de l’espai fins a arribar a l’estigmatització, la conversió de determinades zones en parcs temàtics que queden en mans dels visitants, o un tractament asèptic de l’espai públic que li treu la vitalitat en nom d’una idea molt estreta d’ordre.
35. Davant d’aquesta realitat, són diverses les estratègies a desplegar: la defensa del model de ciutat compacta davant la ciutat difusa, afavorir tots els mecanismes de mediació possible, ser conscients de la complexitat d’alguns problemes. És convenient no confiar només en dinàmiques sancionadores, i cal definir estratègies en temes de gran impacte sobre l’espai públic com el turisme. Cal implicar els propietaris dels espais col·lectius “privats” (com ara els centres
comercials) en les estratègies de defensa de l’espai públic, la regulació urbanística d’usos en espais de forta pressió turística és necessària i, sobretot, cal no tenir por a l’espai públic, perquè tenir por a l’espai públic equival a tenir por a la ciutadania.
36. Diversitat cultural i convivència a l’espai urbà
37. La diversitat cultural és consubstancial a la condició humana i, encara que pugui semblar una paradoxa, s’ha de destacar que són molt més importants les similituds que les diferències. En qualsevol cas, els humans han estat diversos d’ençà els seus orígens i aquesta diversitat ha pres al llarg de la història de la humanitat infinites formes culturals i simbòliques. La novetat de la globalització és que aquells que se senten més diferents els toca viure junts a la ciutat. No cal anar gaire enrere per situar-se en contexts urbans bastant més homogenis, des d’un punt de vista cultural, que en l’actualitat. Bàsicament han succeït dos elements centrals: l’increment dels fluxos migratoris i la diversitat d’orígens dels mateixos, així com l’impacte de tecnologies de la informació i la comunicació que han provocat una major diferenciació entre aquells que comparteixen un mateix territori de naixement.
38. La immigració tampoc és un fenomen nou però si que ho és l’increment quantitatiu i la diversitat de punts de sortida i arribada. El paisatge humà de les ciutats ha canviat i aquests canvis exigeixen polítiques actives que permetin una adaptació el menys conflictiva possible entre els que arriben i els que ja hi són. Passar a Barcelona de percentatges insignificants de població no espanyola a gairebé un 20% d’immigració en poc mes d’una dècada és un impacte social i cultural que necessita temps per ésser assimilat.
39. I cal afegir que, combinat amb aquest element, s’han incrementat notablement les opcions culturals que els humans podem fer sense moure’ns del territori d’origen; per l’increment de la mobilitat a escala global, però sobretot atès que avui rebem sense impediments mitjans de comunicació globals que ens permeten viure a Barcelona però a la vegada estar connectats permanentment amb l’altra punta de món. Si la identitat fins fa relativament poc temps venia molt marcada pel lloc de naixement, avui s’articula de manera més complexa i va evolucionant i modelant-se al llarg de la vida. Això també fa que els que compartim lloc de naixement, llengua i cultura siguem cada vegada més diversos.
40. La gestió d’un context humà amb l’increment de la diversitat per l’impacte combinat d’aquests dos factors exigeix incorporar-ho en la gestió urbana contemporània. L’univers simbòlic de la ciutat és més divers i complex; es parlen centenars de llengües, hi conviuen molts tipus de religions diferents, les generacions es diferencien cada cop més, els usos de la ciutat dels diferents estrats socials és cada vegada més diferenciada, els ciutadans conviuen amb un grup cada cop més nombrós de turistes i visitants. En definitiva, la gestió de la diversitat, com adaptar-la, com facilitar la seva presència i crear reconeixement equilibrat en l’espai públic i potenciar polítiques d’interculturalitat que provoquin la convivència i l’intercanvi són aspectes cada vegada més necessaris d’incorporar a les agendes públiques.
41. La novetat d’aquest context impedeix aplicar els vells models tradicionals continental i anglosaxó. Ni l’assimilacionisme, que pretén que el nouvingut es desprengui de la seva motxilla cultural i abraci la cultura d’acollida, ni el multiculturalisme, que pretén distribuir en l’espai urbà la diversitat en grups homogenis ignorant-se uns als altres, funciona en un context on la diversitat és un procés dinàmic,. Ambdós models, més enllà de la crítica ideològica a la qual els podríem sotmetre, no resolen els problemes socials d’una diversitat cultural que afecta de la mateixa manera el conjunt de ciutadans. Cal mirar la diversitat com un potencial creatiu i interessant, però també com una nova realitat que cal gestionar des de propostes com la interculturalitat.
42. Europa: xarxa de ciutats
43. Superant nacions i estats, l’imaginari europeu s’està construint com una xarxa de ciutats que articulen grans regions urbanes. Per ser un node d’aquesta xarxa cal disposar d’una identitat prou forta i atractiva que singularitzi cada ciutat i li doni sentit en el conjunt.
44. Barcelona és avui un node de la xarxa europea de ciutats. I ho és gràcies a la nostra identitat de ciutat oberta, dinàmica i creativa; rigorosa i productiva; agradable per viure-hi per clima i convivència; d’arquitectura i urbanisme rellevants i socialment justa i activa, fruit de la nostra història i de l’esforç i la il·lusió d’aquests últims anys. Però cal lluitar dia a dia per mantenir aquest posicionament: infraestructures, centralitats i propostes s’han de renovar i enfortir constantment. La porta sud d’Europa, la capitalitat mediterrània i la creació de continguts culturals, científics i tecnològics són les funcions que en el futur immediat poden continuar donant identitat i osicionament a Barcelona com a node de l’Europa de les ciutats, i així continuar amb una posició que va aconseguir la nostra ciutat com a exemple de renovació i innovació per a moltes altres urbs d’arreu.
